Inici

Introducció

Teogonia

Antropogonia

Cosmogonia

Panteó

Escatologia

Heròdot afirma que Homer i Hesíode van ser qui van donar nom als déus i van assignar a cadascun d'ells la seva tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Tot i reconeixent la importància de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que es remunta a diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC.

Els citats autors van descriure als déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i, en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la realitat humana en totes les seves accepcions i, per tant, també la realitat religiosa del poble.


Probablement la mitologia grega es va desenvolupar a partir de les primitives religions dels habitants de Creta, una illa del mar Egeu on va sorgir la primera civilització de la zona al voltant de l'any 3000 a.C. Creien que tots els objectes naturals tenien esperits i que certs objectes tenien poders màgics especials. Amb el temps, aquestes creences es desenvoluparen a través d'una serie de llegendes que incloïen objectes naturals, animals i déus amb forma humana. Algunes d'elles sobrevisqueren com part de la mitologia clàssica grega.

Els antics grecs oferien algunes explicacions del desenvolupament de la seva mitología. En la Historia sagrada, Euhemerus, un mitògraf que va viure cap l'any 300 a.C., registra la difosa creença de que els mites eren distorsions de la història i que els déus eren herois als que s'havia glorificat amb el temps. En el segle V a.C., el filòsof Pròdic de Ceus ensenyava que els déus eren personificacions de fenòmens naturals, tals com el sol, la lluna, els vents i l'agua. Heròdot, al segle V a.C., creia que molts rituals grecs procedien d'Egipte.

Quan la civilització grega es desenvolupà, especialment durant el període hel·lenístic, al voltant del 323 a.C., la mitologia ja havia evolucionat. Noves filosofies i la influència de les civilitzacions veïnes produïren una gradual modificació en les seves creences. No obstant, les característiques essencials dels déus grecs i les seves llegendes van romandre immutables.

La mitologia grega accentuava el contrast entre la debilitat dels éssers humans i els grans i aterradors poders de la naturalesa. Per tant, el poble grec reconeixia que les seves vides depenien completament de la voluntat dels déus. En general, les relacions entre els éssers humans i els déus es consideraven amistoses. Però els déus aplicaven severs càstigs als mortals que revelaven una conducta inacceptable, tal com la supèrbia complaent, la ambició extrema i fins i tot l'excessiva prosperitat.