El destí de l'ànima dels morts és la següent:
1°) Els herois: Els guerrers morts en combat, els ülmen (aristòcrates i caps), els membres de la classe sacerdotal (en qualsevol de les seves jerarquies), els fulminats pel llamp, etc., ascendeixen els cels i allà viuen, manifestant-se generalment als cims de les muntanyes i, especialment, als volcans. Per ajudar a tal ascensió se'ls solia enterrar als ülmen en llocs sagrats, als cims de les muntanyes (llocs més propers al cel), en els pillan-lelfün (pillan vol dir heroi) o es cremaven perquè el foc els elevés ràpidament transformats en fum.
Des dels cels aquests difunts, transformats en divinitats menors, idèntiques als herois grecs o germànics, vetllen pel benestar de la raça i particularment pels seus poblats. Als cels combaten contra els herois espanyols i els soldats argentins. És un concepte similar al Valhalla nòrdic.
2°) Els nens: Els que moren prematurament tenen un lloc especial en l'inframón i allà esperen el moment propici per completar en aquest món el cicle vital interromput.
3°) Les dones dels herois: Elles segueixen el camí dels seus companys quan accepten una mort heroica i s'immolen a la tomba del seu home, moren en el camp de batalla (complint funcions de suport) o són buscades per l'heroi en l'inframón d'on les treu i les porta als cels.
4°) El comú: Els que moren de vells o a causa del wekufü (forces negatives). Igual com els covards pararan algun dels inframons, on porten una existència a la inversa de la terrestre: si van robar, seran robats; si van calumniar, seran calumniats
Les ànimes dels morts comuns sempre van a l'Oest, lloc on el sol passa a l'inframón a través d'una obertura o porta (konweantü). És l'entrada o porta del sol. Les ànimes han de recórrer un camí horitzontal cap a l'Oest, i una vegada arribades a aquesta boca o porta inicien el seu viatge descendent cap a l'inframón.
Els maputxe orientals ubiquen la casa de les ànimes a la serralada o de l'altre costat de la mateixa; els occidentals a les zones costaneres; els de la costa del Pacífic en illes occidentals (com per exemple l'illa Mocha); els de l'illa Mocha en regions més enllà del del mar.
És important consignar que per al maputxe de l'argentina sorgeix un problema que no existeix per al xilè: el creuament de la serralada. L'ànima ha de pujar al cim dels volcans on hi ha estès un pont perillós que s'ha de travessar per tal de poder seguir fins al Pacífic i d'allà fins a la "porta del sol", on el barquer infernal els conduirà a través del primer riu dels averns fins a la terra ferma del primer inframón..
Els maputxe xilens aparentment no necessiten l'ascensió andina.Caure del pont perillós així com el no pagar el peatge al barquer infernal tenen les mateixes conseqüències: transformar-se en una ànima en pena (alue), i estar en conseqüència a la mercè dels mags negres (kalku), i dels wekufü malignes (wedakewekufü). Això sol esdevenir-se'ls a qui no se'ls van fer les cerimònies fúnebres corresponents.
Quan moria un maputxe, el seu cadàver era fumat, per conservar-lo i vetllar-lo durant diversos dies. El pesar provocat per la mort era demostrat amb gran dolor, i quan el nom del difunt ja no era pronunciat, se l'enterrava vestit amb les seves millors robes i proveït d'aliments, chicha, ornaments i armes. Després de cobrir el cos amb terra, els familiars consultaven a l'endeví o dunguve, per a identificar qui era el responsable de la mort i així cobrar revenja. Si no eren compensats satisfactòriament, atacaven el presumpte culpable a fi de matar-lo |
