Inici

Introducció

Cosmogonia/Antopogonia

Els set rituals

Panteó

Escatologia

Els lakotas no diferenciaven el sagrat del profà. Ja que cada cosa tenia un esperit, per a ells tot era wakan. Aquest esperit era anomenat tunwan i d'ell era procedent la força que portava a executar actes wakan. Tanmateix, els tunwan no eren iguals, ja que reflectien les diferències externes de les formes vives. I per això l'exterior de les coses no es percebés com a real, sinó com a mera manifestació física de les forces internes.

La unitat dels diversos éssers wakan s'expressava en termes de parentiu. Eren anomenats mares, pares, avis, etc., per demostrar que en l'univers totes les coses estaven "emparentades". Exemple característic d'aquesta concepció és la Dona Búfala Blanca, enviada pel "poble dels Búfals" per establir llaços de parentiu amb els homes, de manera que aquests poguessin sempre sustentar-se i continuar multiplicant-se

 
En algun lloc, a prop d'on s'ajunten la prada i la Terres Dolentes, hi ha una cova amagada. Durant molt, molt de temps ningú no ha estat capaç de trobar-la. Encara avui, malgrat tantes autopistes, cotxes i turistes, ningú no ha descobert aquesta cova.
Allà viu una dona tan vella que la seva pell arrugada s'assembla a la crosta d'una nou. Es vesteix amb robes de cuir cru, de la mateixa manera en la que vestien els indis abans que arribessin els blancs. Ha estat vivint allà durant mil anys, o potser més temps, treballant en una orla per a la seva túnica de búfal. Està fent l'orla amb pues seques de porc espí, de la mateixa forma que ho feien els nostres avantpassats abans que els comerciants blancs portessin quincaleria de vidre a aquest continent.
Davant d'ella, observant-la tot el temps, hi ha Sapa, un enorme gos negre. Els seus ulls mai no s'aparten de l'anciana, les dents de la qual s'han anat gastant de tant esmussar pues de porc espí.
A pocs passos del lloc on la dona està asseguda, hi ha un gran foc que mai no s'apaga. El va encendre fa mil anys, o més, i l'ha mantingut viu des d'aleshores. Sobre el foc penja una gran olla de fang, com les que usaven els indis abans que els homes blancs arribessin amb els seus cassons de ferro. Dins de la gran olla, mentre bull, bombolleja una sopa de color vermell i suau sabor dolç. Aquesta sopa ha estat bullint durant un llarg temps, des que el foc va ser encès.
De tant en tant, l'anciana s'aixeca per regirar la sopa que bull a la gran olla de fang. Com és vella i molt feble necessita una bona estona aixecar-se del seu seient i arribar fins a la sopa. Quan s'allunya del seu lloc de treball, l'enorme gos negre comença a treure les pues de porc espí de la túnica de pell de búfal.
Per aquesta raó no pot avançar en el seu treball, que roman eternament inconclús. Els Sioux solien dir que si l'anciana alguna vegada acabés l'orla de la seva túnica, en el moment mateix en què col·loqués l'última pua de porc espí per completar-la, arribaria la fi del món.
 

Tot nen, en néixer, rebia un "esperit guardià" (sicun) que el protegia dels mals esperits. Sicun representava la potència de Wakan Tanka roja en un ésser humà. El nounat rebia també un altre esperit (niya) vingut de les estrelles. Finalment, cada persona tenia un tercer esperit (nagi) que era un reflex immaterial i immortal del cos. Els oglalas creien que, a la mort d'una persona, l'esperit guardià (sicun) acompañanaba a aquest tercer esperit (nagi) fins a l'altre món, situat més enllà de la Via Láctea. Després sicun i niya tornaven al seu respectiu lloc d'origen, és a dir, allà on havien viscut abans del naixement del nen.

Fora d'això, les restes mortals del difunt es descomponien fins a dissoldre's en el no res.
Preparaven per al cadàver vestits i el folraven amb pells tres vegades per protegir-lo, per a després dipositar-lo en unes construccions aèries.
Els col·locaven sense aixovar i els familiars en senyal de dol es podien esquinçar les vestidures o fer-se talls al cos..
Per a les necròpolis elegien llocs específics, elevats (comunicació amb el Gran Executor) i quan es produïen moltes morts s'havia d'abandonar el poblat (intimitat amb el Gran Executor).
Als morts se'ls hi tallava un floc de cabell, que s'embolicava amb pell (paquet de l'esperit) i era col·locat presidint l'habitatge. Com a senyal de dol es convidava un altre membre de la tribu a menjar amb la família.
Quan moria un cap havien d'asseure'l, lligar-lo a un arbre i embolicar-lo, per posar en evidència la seva importància.